L'Octavi Serret, Premi Nacional de Cultura 2009

El nostre veí i amic Octavi Serret, responsable de la imparable llibreria Serret de Vall-de-roures, ha estat guardonat aquest 2009 amb el Premi Nacional de Cultura a la Projecció Social de la Llengua Catalana. Els Premis Nacionals de Cultura, instituïts l’any 1982, es concedeixen anualment –hi ha disset categories– a persones o entitats per les aportacions o activitats més rellevants en els respectius àmbits culturals desenvolupades durant l'any anterior. La cerimònia d’entrega va tenir lloc a principis d’octubre a Lleida i comptà amb una amplia representació de la societat civil catalana encapçalada pel president de la Generalitat, José Montilla.

El jurat del Premis Nacionals de Cultura, que actua en representació del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts de la Generalitat de Catalunya, va decidir destacar l’Octavi “per la tasca com a llibreter (...) a la Llibreria Serret, des d’on promou escriptors catalans, fomenta l’edició i difusió de la literatura ebrenca i dels autors vinculats a les Terres de l’Ebre i a l’Aragó catalanòfon, vivificant l’estima envers la llengua catalana allà on no és oficial”. Entre els guardonats enguany en els diversos camps hi ha el paleontòleg i antropòleg Eudald Carbonell, l’escriptor Jaume Pòrtulas i la periodista Rosa Maria Calaf, així com diverses entitats de significació. El guardó, no hi ha dubte, recompensa el mèrit d’un treballador incansable de qui el periodista Víctor Amela escrigué que “crea més agitació que tres ministres”, alhora que suposa també un reconeixement i un impuls a la nostra identitat i cultura.

Enhorabona, Octavi!!

Presentació del llibre 'Arnes. Un Món de Mel'

Aquí teniu algunes imatges de la presentació de l'obra 'Arnes. Un Món de Mel' al Casal municipal d'Arnes (11/04/09), per cortesia del Marc Casals. Moltes gràcies a tots/es pel vostre interès i assistència!

'Arnes. Un Món de Mel'

Amics i amigues,

Aquest passat dissabte 11 d'abril tingué lloc l'esperada presentació del llibre 'Arnes. Un món de mel'.

Aquesta obra, de la qual en soc l'autor, consisteix en una monografia il·lustrada que repassa les característiques i manifestacions principals de la pràctica apícola al nostre territori al llarg de la història, alhora que aprofundeix en la relació que des de la vila d'Arnes hem establert des de temps remots amb les nostres amigues: les abelles. Editat per l'Associació Cultural d'Arnes La Bresca, 'Arnes. Un món de mel' compta amb il·lustracions originals de la Muntsa Cabetas, així com les fotografies de Francesc Martínez.

'Arnes. Un Món de Mel' és el primer llibre que coneguem dedicat íntegrament a la nostra petita vila. Una obra que recull el treball i experiència d'una llarga sèrie d'arnerols i arneroles, i amb la que coneixerem les formes i usos de l'apicultura al llarg de la història, les propietats de la mel, els diferents tipus d'arnes, les característiques de l'eixam i molts altres. A més, hi podreu descobrir un receptari amb tot tipus de delicioses receptes i postres locals fetes amb mel...

Espero que us agradi. Que vagi de gust!!!

"L'últim adéu"

El poema que segueix, d'una gran intensitat i tristor, es pot llegir a la capella del cementiri municipal junt a l'epígraf: "¡Recordem els nostres morts!". El seu autor, l'arnerol Francisco Samper, ho fou també de la popular oda 'El nostre poble'.

"Amb llàgrimes i sanglots,
se'n va l'acompanyament...
Que sols es queden els morts,
després de l'enterrament!

Les flors que, com a record,
els deixem per companyia,
els les robarà la mort,
com els ha robat la vida!

Tot és dolor, soledat:
Prop dels morts tot és tristesa!
ni les flors s'han ressignat,
i es van desmaiant de pena!

Enyorem la llibertat
en plena naturalesa,
l'aire pur i perfumat
de la dolça Primavera,
o als Peus del Crucificat
oferint a Déu bellesa!

¿De què serveixen afanys
i ambició desmesurada,
si entre decepcions i enganys
ens morim i tot s'acaba?

En aquest món tant mesquí
la bondat no es corresposta,
i si tot s'acaba aquí,
la recompensa és ben pobra!

Preguem perquè sigui breu
la nostra nit de tenebra:
Concediu-nos, Oh, Bon Déu
la llum que ens teniu promesa!"

Arnes, Octubre de 1970.

Catalans o aragonesos?

"Els pobles limítrofs, quan entre ells no hi ha una separació marcada, v. g., un massís de muntanyes inaccessibles, un riu de gran cabal, tenen una vida i una història de comunicacions, d'interferències mútues i contínues en virtut de les quals presenten, malgrat llur separació política, una certa unitat més o menys estreta en l'ordre econòmic, com en el geogràfic, històric, lingüístic, folklòric. (...)

Aquest és el cas de les comarques del més baix Aragó, els pobles entorn dels rius Algars i Matarranya i la comarca de Gandesa, l'antiga Castellania d'Emposta. Des de les muntanyes de Puigcavaller, de Pàndols i Serra de Cavall en direcció a l'occident hi ha una continuïtat geogràfica: cap gran muntanya, cap riu cabalós no els separa: les mateixes condicions climatològiques, les mateixes necessitats econòmiques: una comunicació obligada i contínua. Les eventualitats i capricis de la història han posat per ací la frontera divisòria d'Aragó i Catalunya, però no han pogut imposar una separacio total: avui com abans, ambdues comarques tenen interessos i ideals comuns i es continuen les mútues relacions, malgrat la divisió política... "

Joan B. Manyà, Notes d'història de Gandesa.

Beseit i el paper

"La fabricació de paper, ara desapareguda, tingué força importància a Beseit, que arribà a tenir set fàbriques que produïen paper d'estrassa, de barba i per a jocs de cartes. La qualitat d'aquest paper era afavorida per les aigües del Matarranya, que porten molt poca calç. Un fabricant que traslladà la indústria a un altre indret, durant un temps venia a proveir-se d'aigua del Matarranya, per tal d'assegurar la bona fama que el seu paper havia guanyat. Sembla que la producció paperera fou introduïda a Beseit pels Templers al segle XIV, per bé que assolí la màxima esplendor als segles XVII i XVIII (...)."

Salvador Ginesta i Batllori, Les terres del Matarranya.

El traç picassià

"Diu Palau (Josep Palau i Fabre) que és a partir d'aquestes obres d'Horta de Sant Joan que la producció picassiana pot ésser definida amb el nom de Cubisme geomètric. Aquesta geometria, que s'inicia amb el con (recordem ara l'epistolari de Cézanne), que intenta imposar-se a través de l'oval i de l'el·lipse, anirà evolucionant amb la introducció dels cubs i dels políedres regulars o irregulars, que es converteixen, cada vegada més, en polifacètics. La pinzellada d'Horta és, en gran part, breu, cézanniana. Amb tot, és la contundència interior la que s'imposa a la nostra consideració.

Malgrat la importància evident -diu Palau- d'aquests fenòmens pictòrics, una altra de les característiques del cubisme d'Horta és el color que, en alguns casos, sembla obtingut per transparència. El pintor assoleix, amb complicitat amb els grisos, que creen espais amb sordina, que els colors semblin il·luminats pel darrera i resultin més vius i més intensos que mai. Alguns dels efectes observats en vitralls gòtics, on l'emplomada ajuda a definir els colors i fer-los vibrar, és traslladat aquí en forma pictòrica nova."

Joan Perucho, Picasso, el cubisme i la Terra Alta.

'La bassa d'Horta" (a dalt) i "La fàbrica d'Horta", de Pablo Ruíz Picasso (estiu de 1909, segona estada).