La premsa

alegra lo dia!!!!

2012-02-11T11:16:00.001+01:00

Arnes segons Madoz (1845)

2010-04-13T20:52:00.005+02:00

Pascual Madoz Ibáñez (1806–1870), geògraf, polític i estadista pamplonès, fou un personatge relevant del seu segle i observador destacat de la època. Com a polític, Madoz completà el procés de desamortització de Mendizábal i fou diputat i governador de Barcelona. Com a geògraf, entre 1846 i 1850 publicà els quinze volums del Diccionario geográfico-estadístico-histórico de Espanya y sus posesiones de Ultramar, una magna obra que ofereix una descripció detallada de cada petit poble o ciutat inclòs dins els dominis espanyols. L’entrada corresponent a la nostra vila plasma amb precisió el perfil econòmic i humà de la nostra vila en la primera meitat del segle XIX:

“El casc urbà es composa de 186 cases, distribuïdes en 7 carrers i una plaça, on hi ha una petita presó, una escola d’ensenyament primari de 20 nens i un mestre que se li paga del fons propi 2.200 reals, un hospital sense rendes i una església parroquial sota la invocació de Santa Maria Magdalena, servida per un rector de 2n. ascens, de patronat real ordinari, 1 vicari a perpetuïtat, 3 beneficiaris residencials, 1 capellà sense residència. El temple parroquial es construí a expenses de la cúria i del veïnat, té un bell altar i 7 col·laterals. Hi havia una magnífica Casa de l’Ajuntament amb llotja i trulls però va ser cremada per les tropes de D. Carlos i de la qual només resten les quatre parets exteriors. Hi ha dos basses per recollir l’aigua de la pluja, de la qual junt amb les aigües del Riu Algars i de les fonts que brollen a les seves vores, se subministren els veïns, té una fonda. Fora de la població existeix un cementiri en un paratge molt ventilat. Té una ermita dedicada a Santa Madrona i un calvari que va costejar mossèn Antonio Ginoves, vicari que fou de la parròquia.

El terme comprèn 9.000 jornals, 7.500 de terreny aspre, sense cultivar, 1.500 en cultiu, 150 d’excel·lent qualitat i de primera classe, igual número de 2a classe i les 1.200 restants de 3a classe, d’aquestes una part és horta, regada pel riu Algars. Els camins són tots de ferradura i regulars, excepte el que es dirigeix a Beseit i des de la seva entrada als Ports. La correspondència es rep a Horta, on l’han d’anar a recollir, tant els particulars com l’Ajuntament. Produeix blat, civada, ordi, vi, oli, mongetes, patates, cànem, verdura, seda i ametlles; hi ha excel·lents pastures naturals i de prats, 200 arnes que produeixen 150a. de mel i 50 de cera, ramats d’ovelles, cabres, vaques, mules, ases i porcs. Hi ha cacera abundant de cabres hispàniques, perdius i altres espècies. La indústria consisteix amb un teler de lli, dos fusters, dos ferrers, dos sastres, dos espardenyers, dos mestres d’obres i alguns que es dediquen a l’elaboració de la seda. El comerç es redueix a dos botigues de queviures, i a l’exportació de vi a Beseit, d’oli a Tortosa, de seda a Reus i Tortosa i d’ametlla a Saragossa. La població consta de 244 veïns i 935 ànimes. El capital que produeix sense comptar la riquesa pecuària és de 5.686,154 rals.”

'Galeria ebrenca'

2010-04-13T15:32:00.004+02:00

'Galeria ebrenca', publicat per Aeditors (2009) amb el patrocini d'Àlex Ferré i l'Octavi Serret, és un recull de fins a trenta relats i ficcions breus d'autors i autores del territori de condició i procedència ben diverses. Inclou els textos Bernat, de la Neus Pallarès, i Urbano Fos, el mestre de Sant Roch, de l'autor d'aquest bloc.

Més sobre 'Galeria ebrenca'.

7a Festa de la Mel (30/05/2010)

2010-04-13T00:55:00.004+02:00

Dream team al quadrat!

2010-04-08T21:03:00.004+02:00

Imatge de l'equip amb què, des del CE Arnes, vam celebrar l'obtenció del títol de lliga de les Terres de l'Ebre (futbol 7) per part de l'equip femení en el mateix any de la seva fundació. El pòster està signat (gràcies, Mary!) ni més ni menys que pels integrants del primer equip del FC Barcelona, que en aquells moments volaven sobre els terrenys de joc camí d'un sextet igualment històric... Enhorabona als dos conjunts!!

'Les bruixes d'Arnes', una novel·la de David Martí

2010-02-11T20:14:00.007+01:00

El nou any editorial ens prepara una agradable sorpresa! Després de la publicació de La (r)evolución interior. El arte de cambiar tu vida (Ediciones Urano), el nostre veí David Martí Martínez (ca Colet) ens presenta la portada de la seva primera novel·la, Les bruixes d'Arnes. Editada per Edicions 62, la seva publicació està prevista pel proper 25 de febrer. L'esperem amb il·lusió!!!

Veieu aquí una entrevista amb el David.

L'autor ens presenta la novel·la.

Bloc del David Martí.

Espai del David Martí a la web de la Llibreria Serret.

L'autor a TV3.

Entrevista a La contra de La Vanguardia.

Notícia a El Punt.

Notícia al Diari de Tarragona.

L'Octavi Serret, Premi Nacional de Cultura 2009

2009-12-06T17:12:00.010+01:00

El nostre veí i amic Octavi Serret, responsable de la imparable llibreria Serret de Vall-de-roures, ha estat guardonat aquest 2009 amb el Premi Nacional de Cultura a la Projecció Social de la Llengua Catalana. Els Premis Nacionals de Cultura, instituïts l’any 1982, es concedeixen anualment –hi ha disset categories– a persones o entitats per les aportacions o activitats més rellevants en els respectius àmbits culturals desenvolupades durant l'any anterior. La cerimònia d’entrega va tenir lloc a principis d’octubre a Lleida i comptà amb una amplia representació de la societat civil catalana encapçalada pel president de la Generalitat, José Montilla.

El jurat del Premis Nacionals de Cultura, que actua en representació del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts de la Generalitat de Catalunya, va decidir destacar l’Octavi “per la tasca com a llibreter (...) a la Llibreria Serret, des d’on promou escriptors catalans, fomenta l’edició i difusió de la literatura ebrenca i dels autors vinculats a les Terres de l’Ebre i a l’Aragó catalanòfon, vivificant l’estima envers la llengua catalana allà on no és oficial”. Entre els guardonats enguany en els diversos camps hi ha el paleontòleg i antropòleg Eudald Carbonell, l’escriptor Jaume Pòrtulas i la periodista Rosa Maria Calaf, així com diverses entitats de significació. El guardó, no hi ha dubte, recompensa el mèrit d’un treballador incansable de qui el periodista Víctor Amela escrigué que “crea més agitació que tres ministres”, alhora que suposa també un reconeixement i un impuls a la nostra identitat i cultura.

Enhorabona, Octavi!!

Presentació del llibre 'Arnes. Un Món de Mel'

2009-10-15T16:05:00.005+02:00

Aquí teniu algunes imatges de la presentació de l'obra 'Arnes. Un Món de Mel' al Casal municipal d'Arnes (11/04/09), per cortesia del Marc Casals. Moltes gràcies a tots/es pel vostre interès i assistència!

'Arnes. Un Món de Mel'

2009-04-14T20:00:00.016+02:00

Amics i amigues,

Aquest passat dissabte 11 d'abril tingué lloc l'esperada presentació del llibre 'Arnes. Un món de mel'.

Aquesta obra, de la qual en soc l'autor, consisteix en una monografia il·lustrada que repassa les característiques i manifestacions principals de la pràctica apícola al nostre territori al llarg de la història, alhora que aprofundeix en la relació que des de la vila d'Arnes hem establert des de temps remots amb les nostres amigues: les abelles. Editat per l'Associació Cultural d'Arnes La Bresca, 'Arnes. Un món de mel' compta amb il·lustracions originals de la Muntsa Cabetas, així com les fotografies de Francesc Martínez.

'Arnes. Un Món de Mel' és el primer llibre que coneguem dedicat íntegrament a la nostra petita vila. Una obra que recull el treball i experiència d'una llarga sèrie d'arnerols i arneroles, i amb la que coneixerem les formes i usos de l'apicultura al llarg de la història, les propietats de la mel, els diferents tipus d'arnes, les característiques de l'eixam i molts altres. A més, hi podreu descobrir un receptari amb tot tipus de delicioses receptes i postres locals fetes amb mel...

Espero que us agradi. Que vagi de gust!!!

"L'últim adéu"

2008-10-23T00:02:00.017+02:00

El poema que segueix, d'una gran intensitat i tristor, es pot llegir a la capella del cementiri municipal junt a l'epígraf: "¡Recordem els nostres morts!". El seu autor, l'arnerol Francisco Samper, ho fou també de la popular oda 'El nostre poble'.

"Amb llàgrimes i sanglots,
se'n va l'acompanyament...
Que sols es queden els morts,
després de l'enterrament!

Les flors que, com a record,
els deixem per companyia,
els les robarà la mort,
com els ha robat la vida!

Tot és dolor, soledat:
Prop dels morts tot és tristesa!
ni les flors s'han ressignat,
i es van desmaiant de pena!

Enyorem la llibertat
en plena naturalesa,
l'aire pur i perfumat
de la dolça Primavera,
o als Peus del Crucificat
oferint a Déu bellesa!

¿De què serveixen afanys
i ambició desmesurada,
si entre decepcions i enganys
ens morim i tot s'acaba?

En aquest món tant mesquí
la bondat no es corresposta,
i si tot s'acaba aquí,
la recompensa és ben pobra!

Preguem perquè sigui breu
la nostra nit de tenebra:
Concediu-nos, Oh, Bon Déu
la llum que ens teniu promesa!"

Arnes, Octubre de 1970.

Catalans o aragonesos?

2008-09-17T16:57:00.002+02:00

"Els pobles limítrofs, quan entre ells no hi ha una separació marcada, v. g., un massís de muntanyes inaccessibles, un riu de gran cabal, tenen una vida i una història de comunicacions, d'interferències mútues i contínues en virtut de les quals presenten, malgrat llur separació política, una certa unitat més o menys estreta en l'ordre econòmic, com en el geogràfic, històric, lingüístic, folklòric. (...)

Aquest és el cas de les comarques del més baix Aragó, els pobles entorn dels rius Algars i Matarranya i la comarca de Gandesa, l'antiga Castellania d'Emposta. Des de les muntanyes de Puigcavaller, de Pàndols i Serra de Cavall en direcció a l'occident hi ha una continuïtat geogràfica: cap gran muntanya, cap riu cabalós no els separa: les mateixes condicions climatològiques, les mateixes necessitats econòmiques: una comunicació obligada i contínua. Les eventualitats i capricis de la història han posat per ací la frontera divisòria d'Aragó i Catalunya, però no han pogut imposar una separacio total: avui com abans, ambdues comarques tenen interessos i ideals comuns i es continuen les mútues relacions, malgrat la divisió política... "

Joan B. Manyà, Notes d'història de Gandesa.

Beseit i el paper

2008-03-13T14:01:00.002+01:00

"La fabricació de paper, ara desapareguda, tingué força importància a Beseit, que arribà a tenir set fàbriques que produïen paper d'estrassa, de barba i per a jocs de cartes. La qualitat d'aquest paper era afavorida per les aigües del Matarranya, que porten molt poca calç. Un fabricant que traslladà la indústria a un altre indret, durant un temps venia a proveir-se d'aigua del Matarranya, per tal d'assegurar la bona fama que el seu paper havia guanyat. Sembla que la producció paperera fou introduïda a Beseit pels Templers al segle XIV, per bé que assolí la màxima esplendor als segles XVII i XVIII (...)."

Salvador Ginesta i Batllori, Les terres del Matarranya.

El traç picassià

2008-03-10T13:40:00.011+01:00

"Diu Palau (Josep Palau i Fabre) que és a partir d'aquestes obres d'Horta de Sant Joan que la producció picassiana pot ésser definida amb el nom de Cubisme geomètric. Aquesta geometria, que s'inicia amb el con (recordem ara l'epistolari de Cézanne), que intenta imposar-se a través de l'oval i de l'el·lipse, anirà evolucionant amb la introducció dels cubs i dels políedres regulars o irregulars, que es converteixen, cada vegada més, en polifacètics. La pinzellada d'Horta és, en gran part, breu, cézanniana. Amb tot, és la contundència interior la que s'imposa a la nostra consideració.

Malgrat la importància evident -diu Palau- d'aquests fenòmens pictòrics, una altra de les característiques del cubisme d'Horta és el color que, en alguns casos, sembla obtingut per transparència. El pintor assoleix, amb complicitat amb els grisos, que creen espais amb sordina, que els colors semblin il·luminats pel darrera i resultin més vius i més intensos que mai. Alguns dels efectes observats en vitralls gòtics, on l'emplomada ajuda a definir els colors i fer-los vibrar, és traslladat aquí en forma pictòrica nova."

Joan Perucho, Picasso, el cubisme i la Terra Alta.

'La bassa d'Horta" (a dalt) i "La fàbrica d'Horta", de Pablo Ruíz Picasso (estiu de 1909, segona estada).

Picasso i el vi

2008-03-10T13:40:00.010+01:00

"El producte més excels de la Terra Alta és el vi. M'emociona pensar que la nostra gran figura cultural, el nostre Picasso, el bevia, absort, delectant-se, tot esguardant els ports alterosos. Picasso em preguntava quan anava a veure'l a Mougins: "¿I el vi generós de la meva joventut, el de la terra?" Naturalment, li duia sempre un parell d'ampolles de vi verge i vi brisat."

Joan Perucho, La darrera mirada.

"Oda a Arnes"

2008-03-01T23:06:00.005+01:00

Popular poema de Francisco Samper dedicat a Arnes. El primer sextet, contràriament al que s'afirma, pertany a un sonet de Desiderio Lombarte.

Perucho i la Terra Alta

2008-03-01T01:11:00.002+01:00

"És un país fantàstic, una comarca agresta i viril, desconeguda pel turisme, intacta encara per a la poesia i el misteri. Hi vaig estar lligat durant una etapa incerta de la meva vida i hi vaig descobrir el sentit i la significació oculta de l'existència i del món. També hi coneixeria la "Serena", animal inexistent, descrit en els bestiaris medievals catalans (...).

La Terra Alta (que com el seu nom indica és indret alter) roman, en part, cenyida pel riu Ebre (el riu Hebre dels antics i de Matu Aymerich) i per la cadena dels ports d'Horta de Sant Joan i Beseit. Hi ha confluència de petits, però profund, corrents d'aigua, car m'hi he banyat personalment, suportant les geliues en els estrets de Canaletes, no lluny de la Fontcalda i de la seva Mare de Déu protectora, i també a l'Algars, tocant a Cretes, prop d'una abandonada fàbrica de sabó d'un difunt amic meu..."

Joan Perucho, La Serena i la Terra Alta.

Demografia històrica.

2008-03-01T00:54:00.002+01:00

La pàgina d'Arnes a la Wikipèdia és força breu, però dona algunes dades sorprenents. Inclou, entre altres, l'evolució demogràfica de la vila des de 1497.

L'escut municipal

2008-02-26T15:42:00.002+01:00

L'escut d'Arnes és caironat, de gules, amb dues arnes daurades acompanyades d'una creu de Malta sobre un fons romboidal. També du per timbre una corona mural de la vila.

L'escut i la toponímia ens parlen clarament dels orígens apicultors de la nostra població.

La rosa de pedra

2008-02-26T15:20:00.002+01:00

"El senyor secretari va anar a cercar uns quants fòssils per mostrar-me'ls, puix que Horta és terra de fòssils. En va tornar amb un grapat, de tota mida. Me'n va oferir tres o quatre. N'hi havia un que semblava una flor, una flor petrificada.

S'havia apropat tímidament al grup una nena del poble, de trenes rosses i galtes vermelles, abrigada amb un jersei esmolat. Mirava els fòssils encisada.

- Una rosa -va mormolar.

Li vaig passar la mà per la galta i li vaig fer el present de la rosa de pedra. La va prendre delicadament amb dos dits i la va alçar damunt el seu cap. Vaig veure aquest gest com un conjur."

Joan Perucho, Picasso, el cubisme i Horta de Sant Joan.

L'Escresola, la llum, Arnes

2008-02-26T15:16:00.002+01:00

"Vall-de-roures em recordava els luxes de la capital, car disposava d'electricitat, que li subministrava la seva central elèctrica. Podien comptar-se amb els dits d'una mà els pobles que fabricaven electricitat autònoma mercè a l'aprofitament de les seves aigües: Vall-de-roures, Beseit, amb dos centrals pròpies, Arnes, el molí de Lledó i el Molí Nou de Pena-roja. Un molí de Massalió subministrava electricitat a alguns habitatges de Calaceit. Les pujades i baixades de tensió eren contínues, encara que els talls de fluid elèctric eren menys freqüents que aquells talls nocturns que tant van arribar a exasperar-me a Barcelona. La resta de poblacions, i molt especialment les masies de l'Escresola, utilitzaven per enllumenar-se la gresola o el cremaller, amb teies enceses. Algunes cases i masies riques havien instal·lat enllumenat de gas de carbur (...)."

Silvestre Hernández, Aigües tèrboles.

Els Ports segons Perucho

2008-02-19T21:40:00.002+01:00

"Enfilaren, doncs, cap als Ports de Beseit, a marxes forçades. Era un paratge de meravella. A mesura que ascendien es renovava l'aire, es feia més pur, i un perfum salvatge de planta boscana i d'animal en llibertat es mesclava curiosament. (...)

Passaren per dessota de grans cascades d'aigua eixordadora, que es projectava violentament a l'abisme; trobaren coves remorejants, enormes, com palaus encantats; avencs profunds s'obrien sota la carrasca i la brossa del bosc, i sols l'instint miraculós de la cavalleria els descobria. Contemplaren també en la solitud violada dels prats, àgils cérvols indòmits, que Montpalau identificava com a raríssims exemplars de la clasificada "capra hispànica"."

Joan Perucho, Les històries naturals

Memòria de la vila

2008-02-13T18:27:00.003+01:00

El nostre poble ha vist esfumar-se la major part dels seus arxius històrics municipals en els diferents conflictes bèl·lics en que s'ha vist implicada (Guerra de la Independència, revolta dels Segadors, guerres carlines, Guerra Civil, etc.). Cada esclafit puntual de violència acabà també amb bona part de la documentació escrita del seu temps.

Els dos casos més recents foren també els més dramàtics. L'any 1835, l'incendi de l'Ajuntament liberal reduí a cendres els arxius municipals al complet. Només quedà en peus la façana exterior de l'edifici. El mateix succeí amb els arxius parroquials durant la crema de l'esglèsia l'any 1936.

Els Íbers

2008-02-13T18:26:00.003+01:00

Els vestigis més antics d'assentaments humans al terme són estris del període neolític: raspadors, fragments de ceràmica, i osos treballats.

També s'han trobat restes de dues ocupacions ibèriques. La més coneguda d'elles es troba a La Picossa, a quatre quilòmetres del poble actual. Els materials catalogats presenten una cronologia que abarca des de l'edat de ferro fins el segle I a.C. Es tractava d'un poblat tipus corona, adaptat a la topografia del terreny, format per carrers esglaonats amb habitacles construïts amb pedra i fang.

Els habitants d'aquells poblats pertanyien a la tribu dels Ilercavons, que ocupà àmplies zones del nostre territori. L'agricultura era la base de la seva economia.

Dades de la població

2008-02-13T18:23:00.003+01:00

Arnes és un petit poble de la Terra Alta, al sud-oest de Catalunya i limítrof amb l'Aragó. El seu terme compta amb una extensió de 42,5 km2 i una població regular lque ronda els cinc-cents habitants. La vila s'ubica sobre un turó envoltada per dos rius no molt llunyans, l'Estrets i l'Algars, i encarada a llevant amb els majestuosos Ports de Beseit, que ens allunyen del mar. Imatge extreta de la web d'Arnes (no oficial).

Arnes és un exemple típic de vila closa medieval. El casc antic va ser declarat patrimoni històric i artístic, destacant nombrosos elements com ara l'Ajuntament renaixentista, els portals d'entrada a la població o les antigues cases palau. Els primers vestigis humans al terme municipal d'Arnes pertanyen a assentaments neolítics (veure Els Íbers).

La població està comunicada per carretera amb Horta de Sant Joan (7 km) i Vallderoures (12 km), a unes dues hores de Saragossa i tres de Barcelona en cotxe. La ruta més directa des de Barcelona és la que segueix l'autopista AP7 fins després de Tarragona i d'allà per Reus, Falset, Gandesa i Horta de Sant Joan. Una via alternativa és la carretera que arriba de Tortosa a través de Prat de Compte, actualment en obres.

Orígens de la població

2008-02-13T18:16:00.002+01:00

El primer nucli de població local es desenvolupà al voltant del castell amb anterioritat a la Reconquesta. Aquest nucli original, encara avui, dibuixa netament una trama tortuosa de petites parceles i carrers estrets que permet recrear amb facilitat la seva aparença aquells temps. Posteriorment, els límits de la vila creixerien en construir els templers la segona esglèsia, amb la qual cosa es van veure obligats a créixer la muralla des del castell fins aquesta.

La tradició constructiva a base d'arcs de diafragma, així com altres elements, fan suposar que els musulmans ocuparen el nucli urbà d'Arnes cap a l'any 713-715. Així, es creu que la vila d'Arnes (o si menys no el castell) tindrien origen Andalusí, si bé el castell seria reconstruït posteriorment pels templers.

Els historiadors consideren que la cristianització d'Arnes s'inicià cap a l'any 1163 per part d'Alfons I el Bataller. Antiga alqueria sarraïna, la vila va dependre de la comanda templera d'Horta de Sant Joan fins a les primeries del segle XIV, en què passà a mans dels Hospitalers.

Foto 4. Muralla del castell.

Rivo Arnorum

2008-02-13T18:00:00.002+01:00

El topònim 'Arnes' prové de la forma plural d'arna, és a dir, la construcció artificial feta per l'home on viuen les abelles. La relació original entre la vila i aquestes construccions es fa pal·lesa en tota la sèrie d'escuts que ha tingut la població al llarg dels segles, on sempre hi són representades dues arnes.

El primer document escrit on figura el nom de la població es remunta al 1205. El 31 de gener d'aquell any, segons el manuscrit, Gombau, bisbe de Tortosa, i el prior Ponç establiren a Guillem Amargós i sa muller Ermesenda sobre una parellada de terra per a cultivar dins el terme Rivo Arnorum (riu d'Arnes).